El terme ja fou poblat a la prehistòria, segons constaten els vestigis trobats a la Cova del Vergerars (o Cova Fonda): objectes de pedra, os, metalls i ceràmica que es poden datar vers el tercer i segon mil·lenni aC., en el període eneolític (els primers metalls).
Els documents escrits més antics daten de principis del segle XI, quan Salomó constituïa el sector més extremer del castell de Castellví de la Marca. A principis del segle XIII, Guillema de Castellvell va fer donació del “honor” de Salomó al priorat benedictí de Santa Maria de Banyeres. Salomó va rebre una carta de protecció del rei Jaume I, confirmada després per Joan I. Durant l’edat moderna el terme de Salomó fou senyorejat conjuntament pel priorat de Banyeres i la casa noble de Copons.
A la segona meitat del segle XIX Salomó es va veure directament afectat per la tercera Guerra Carlina, per una epidèmia de còlera (1885), i per la plaga de la fil·loxera (1892). Un esdeveniment molt favorable fou el pas de la via fèrrea, en el ramal Sant Vicenç de Calders, Valls, Picamoixons i Lleida, amb estació al poble. El tren va donar molta vida en tots els aspectes: població, activitat econòmica i feina.
En el decurs dels darrers cent anys la població ha minvat força com a conseqüència de la crisi del tèxtil, que va provocar el tancament de la fàbrica de gènere de punt “Joan Creus”, i sobretot, de l'èxode rural pels canvis en el sector primari, que ha fet disminuir molt la població activa agrària. Dels més de vuit – cents habitants a principis del segle XX s'ha passat als cinc-cents cinquanta d'ara.
Un lloc on descansar, fer activitats i gaudir de la naturalesa.